Horroroscope
Page 1
Resum
El mite es pren com una manera d’explicar el món i donar sentit a la vida, paral·lela a les
pròpies de la filosofia i la ciència. S’argumenta que no és una manera de pensar que corres-
pongui necessàriament a les societats primitives, sinó que continua vigent actualment. Les
indústries culturals són els agents principals a l’hora de generar les noves fabulacions i
d’elevar a la categoria de famosos els artistes, polítics, reis i princeses, els quals componen
una mena de star system. La mítica contemporània està abocada al present i també al futur
mitjançant la ciència-ficció.
Paraules clau: mite, religió, ciència, filosofia, cinema, televisió, literatura, ciència-ficció.
Abstract. The Presence of Myths in Contemporary Cultures
Myths are seen as a way to explain the world and give sense to life, a parallel maner proper
to science and phylosophy. The article argues that this type of thought isn’t necessarily
exclusive to primitive societies and just how it’s still currently valid. Cultural industries are
the main agents in the creation of new fables and the process of turning artists, politicians,
kings and princesses into celebrities, in the manufacturing of the star system. Contemporary
myth is bound to the present but also to the future by means of science fiction.
Key words: Myth, fable, religion, phylosophy, cinema, television, literature, superstition.
Un advertiment a mode de pròleg
El text que el lector té a les seves mans no és més que un intent, limitat i pro-
visional, d’encetar una reflexió sobre un tema poc tractat —o mal tractat, més
ben dit—, que es refereix a la vigència o no, als nostres dies, del pensament
mitològic. No hi trobarà, doncs, més que uns esbossos un xic inconnexos que
tenen com a finalitat principal la d’animar els estudiosos de la cultura con-
Anàlisi 24, 2000 93-105
La vigència del mite en la cultura contemporània
Jordi Berrio
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Sumari
Un advertiment a mode de pròleg
Sobre la noció de mite
La diversitat mosaica de la cultura actual
La mitogènesi actual
Nous gèneres mítics
Bibliografia
Page 2
temporània a aprofundir sobre un tema que no dubtem a qualificar de molt
important per assolir una autoconsciència consistent, absolutament necessà-
ria per a l’home contemporani.
Sobre la noció de mite
Parlar de mite en general resulta difícil, perquè aquesta és una noció poc defi-
nida i més aviat intuïtiva. Aquesta afirmació pot semblar estranya, si hom cons-
tata l’enorme quantitat de bibliografia que existeix dedicada a estudiar-los des
dels diferents punts de vista i disciplines. Però el fet és que, en repassar els tre-
balls dels autors més importants, hom arriba a la conclusió que no sabem ben
bé a quina realitat ens referim en parlar dels mites, atès que resulta difícil,
manta vegades, distingir-los dels contes tradicionals, de les sagues de caràcter
històric, les llegendes i les gestes heroiques. També resulta difícil, per no dir
impossible, escatir totes les relacions i diferències, si és que n’hi ha, entre mite
i religió
1
. És evident que totes les religions contenen elements mítics, però
també n’és que no s’hi redueixen. Les religions del nostre entorn cultural con-
tenen un nucli transcendent d’experiència personal que configura un àmbit
autònom, per bé que sovint estiguin vestides per un conjunt de narracions que
sí que podem considerar que tenen un caràcter mític. Precisament, és aquesta
darrera dimensió la que fonamenta la creença religiosa popular.
És així, doncs, que si és difícil tractar els mites en general de forma solvent,
encara ho és més si pretenem copsar els continguts mítics de la cultura de masses.
El fet de voler parlar de mites fent referència a la cultura contemporània, pot
semblar que és una tasca forassenyada i fins i tot una contradicció palesa. D’antuvi
hem de dir que existeix una tradició culta que situa els mites en el pensament pri-
mitiu, segons la qual vindrien a ser la forma de concebre el món i el lloc que
els homes hi ocupen pròpia de les societats que encara no tenen una literatura
escrita. Segons aquesta tesi, els mites constituirien el nucli cultural, a partir del
qual es desenvoluparien, per negació, la religió i la filosofia; i per evolució, en
canvi, la literatura, tant la popular com la culta. Si això fos així, els mites només
restarien com a vestigis rudimentaris, per bé que fonamentals, del nostre pas-
sat cultural, i serien negats per les explicacions que ens proporcionen, cadascu-
na al seu nivell epistemològic, la religió, la filosofia i la ciència.
Un altre aspecte important és si realment es pot fer distinció entre les narra-
cions que considerem que són de caire mitològic i els contes populars o les
sagues que existeixen en totes les cultures, per un cantó, i la religió, per un
altre. És que els mites tracten només de temes religiosos? No sembla que sigui
així. Si prenem com a model la nostra mitologia —que és la més coneguda i la
que tenim més a mà gràcies a les narracions literàries que en van fer els autors
antics—, veiem que hi ha relats en els quals intervenen déus i semidéus i tota
una sèrie de personatges que hem de situar dins la religió. Però, tot seguit,
94 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
1. G.S, K
IRK
, La naturaleza de los mitos griegos, Barcelona: Labor, 1992, p. 11-24.
Page 3
veiem que els grans poemes èpics que ens serveixen com a models també con-
tenen narracions que s’assemblen més a contes o a històries d’herois que no
pas a temes de tipus religiós. No hi fa res que els herois de la guerra de Troia tin-
guin com a amics i enemics déus o deesses, les trames de les narracions poden
no ser específicament religioses.
Comptat i debatut, les diferències que hi pugui haver entre els contes popu-
lars, les sagues heroiques i els temes religiosos, d’una banda, i el que acostu-
mem a considerar mites, d’una altra, són tènues. Probablement, podem arribar
a la conclusió que hom ha tendit a creure que són mites les narracions de caire
religiós i ritual, així com també les que tenen un contingut seriós que les fa
anar més enllà de la rondallística popular. Sovint s’hi refereixen la manera com
s’originen les coses. Tracten sobre l’origen del món, de les comunitats cultu-
rals o simplement de ciutats o institucions. Generalment, tenen un caràcter
intemporal. Quan són mites originaris estan situats en temps anteriors inde-
terminats. Per als déus el temps no compta: només se’ns diu com van néixer,
les seves relacions amb els humans ancestrals i també llur intervenció ocasional
en els fets del present.
En un principi, els relats històrics no són mítics, però en enriquir-se amb
els elements que la tradició hi afegeix, sense que es tingui constància de la seva
veracitat, adquireixen la condició de mites. Així, tenim que Sant Jaume és,
segons sembla, un personatge històric, però la seva intervenció a la península
Ibèrica a favor dels cristians en les lluites que lliuraven contra els sarraïns és
clarament una fabulació que el converteix en un personatge mític. Una cosa
anàloga passa amb Robin Hood: la majoria de les accions que li són atribuï-
des són una simple fabulació. De la mateixa manera, el que la tradició popu-
lar diu del Comte Arnau, encara que pugui ser referit a algun personatge
històric, no deixa de ser una llegenda o una gesta heroica.
No és possible fer una definició precisa del que són els mites, per bé que
les precisions anteriors ens poden ajudar a tenir un esbós de la naturalesa queels
atorguem i una idea vaga de les funcions que realitzen. Cal, però, advertir que,
per a la nostra comesa, no emprarem una definició, sinó una mena de visió
pragmàtica del fenomen.
Considerarem que el pensament mític és això: una manera de pensar, una
mena de racionalitat que no es regeix pels cànons de la lògica filosòfica ni pels
de la constatació empírica, sinó que segueix la forma del pensament popular.
Els mites se’ns presenten com a intents de donar sentit al món que envolta els
humans; ens pretenen explicar els orígens i les relacions que hi ha al si del món
social. Els mites són fabulació perquè sempre tracten sobre aquelles entitats i
temes que no tenen explicació empírica ni demostració racional. Inventen per-
sonatges o divinitats a les quals, nosaltres, els moderns, atribuïm unes funcions
simbòliques. És així que en els mites pelasgues de la creació es parla de la dees-
sa Euriome, sortida del caos, i de la serp Ofió, que la fecundà
2
.
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 95
2. R. G
RAVES
, Los mitos griegos, Madrid: Alianza Editorial, 1985, 1er vol., p. 29.
Page 4
En el mateix ordre de coses, el mite de Prometeu explica com aquest tità
donà el foc del saber als humans, per la qual cosa Zeus el castigà. Ens podem
prendre tots dos mites com una forma fantàstica d’explicar els orígens del món
i la cultura que no contradiu les descripcions més precises que se’n puguin fer.
És important que distingim els mites de la superstició. Els mites no són histò-
ries falses, sinó fabulacions incontrastables que pretenen ordenar la realitat,
que és caòtica per ella mateixa. Aquesta és la raó per la qual se situen fora de la
ciència i de la filosofia, a les quals, tanmateix, no contradiuen. Prova d’això és
que Plató no dubtava d’emprar els mites en els seus diàlegs i els destinava a
realitzar una funció didàctica. En canvi, les supersticions són explicacions,
tècniques i rituals sempre falsos, en el sentit que mai no obtenen el que pre-
tenen, si no és a través de l’efecte psicològic que la creença pugui tenir. Que
la deessa Atenea va sorgir del cap de Zeus, amb tota la seva armadura, tot fent
un crit potent, no es pot dir que sigui una narració falsa ni vertadera, sinó una
manera fantàstica, al·legòrica, d’explicar un tipus de naixença. En canvi, que
una determinada oració o acte ritual pugui curar una determinada malaltia
és una falsedat.
Els mites poden contenir temes amb un gran i pregon sentit, però no es
refereixen a res concret i, per tant, no es poden ni afirmar ni negar. Estan fora
de la ciència, però no la neguen; de fet, poden coexistir-hi, perquè es mouen en
plans epistemològics paral·lels. En canvi, les supersticions són negades positi-
vament pels coneixements científics —i pels empírics, fins i tot— que fun-
cionen en la vida ordinària. Una persona assenyada, que ordeni la seva vida a
través del sentit comú, mai no acceptarà les supersticions; la seva cultura, en
canvi, estarà impregnada per multitud de creences de tipus mític, i no per això
serà titllada d’irracional. Els mites i la ciència són maneres diferents de signi-
ficar el món; els primers per fabulació, la segona per coneixement.
Una qüestió important que cal resoldre rau a esbrinar si podem parlar de
mites referits als temps contemporanis o si, contràriament, pertanyen als esta-
dis primitius de l’evolució cultural de les comunitats. Respondre-la en un sen-
tit o en un altre significa partir d’una concepció determinada no només del
mite, sinó també de la filosofia i de la ciència. El tema es refereix no tant a si
els mites tradicionals continuen tenint vigència —encara que també—, sinó,
més aviat, a si seguim confeccionant nous mites i llegendes, glorificant herois
i deïficant les heroïnes del nostre temps. No dubtarem a refermar aquesta darre-
ra afirmació, car l’evidència ens mostra que als nostres dies el pensament mític
continua essent vigent.
A partir d’aquesta concepció, és possible de considerar que el pensament
mític és intemporal, que ha acompanyat la humanitat des de sempre i que
segueix actualment tan actiu com en qualsevol altra època històrica. Per tant,
ens apartem dels qui pensen que els mites corresponen estrictament a les comu-
nitats primitives de tradició oral. El que és evident és que, en desenvolupar-se
la cultura i les seves mediacions, les narracions de tipus mític canvien i s’adapten
a les noves condicions, però conserven el seu sentit fonamental. Partirem,
doncs, de l’afirmació, a la qual atorgarem categoria de postulat, que el pensa-
96 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
Page 5
ment mític segueix funcionant als nostres dies. El que intentarem en aquest
text és precisament ressaltar els continguts mítics de les formes culturals con-
temporànies, tot distingint les característiques que prenen en comparació amb
les mitologies clàssiques, que són les que serveixen normalment de model.
Començarem amb una afirmació que pot semblar paradoxal: les antigues
narracions de la cultura clàssica han perdut vigència en les societats desenvo-
lupades actuals. La cultura clàssica va desapareixent progressivament dels ense-
nyaments bàsics que reben els joves. Les referències als déus i als herois clàssics
ja no formen part de l’ideari col·lectiu. Qui es recorda de Zeus o d’Atenea a
l’hora de fer citacions al·legòriques sobre les divinitats? Qui esmenta Aquil·les
o Àiax com a models heroics? Ningú no esmenta Penèlope com a símbol de
la fidelitat femenina, ni recorda l’astúcia d’Ulisses. El mateix està passant, tot
i que d’una manera menys clara, amb els personatges i les històries de la mito-
logia cristianojueva. Els joves no coneixen les narracions bíbliques, especial-
ment els de les societats catòliques, ja que mai no hi ha existit una tradició
popular prou consolidada de lectura de les Sagrades Escriptures. D’altra banda,
els ciutadans corrents ja no contemplen els astres. Per començar, no es poden
veure des de les grans ciutats, on es concentra la majoria de la població. Fora
de les aglomeracions urbanes no hi ha més que jardins agrícoles o forestals. Els
habitants dels països desenvolupats viuen dins d’una bombolla cultural, i la
naturalesa no és més que un conjunt d’entitats i éssers estranys que hem de
dominar —i que, si professem una ideologia preservacionista, cal, a més, pro-
tegir. Els cicles de la Lluna ja no regeixen l’agricultura industrialitzada; els mari-
ners fixen llurs posicions als oceans a través de les indicacions que els envien els
satèl·lits artificials. En el seu conjunt, les aproximacions que fem a la natura-
lesa terrestre o als astres neixen majoritàriament del que ens diuen les diverses
ciències; rarament brollen d’una manera primària, de les nostres percepcions i
sentiments o de les creences ancestrals. Això no treu que, recentment, s’hagi
produït un renaixement de moltes supersticions.
Directament relacionats amb els mites hi ha els rituals. Els entendrem
primàriament com les normes que regulen determinades seqüències d’actes
que tenen virtualitats de caire màgic, mític o religiós. Però, d’una manera més
genèrica, podem estendre la noció cap a les normes que regulen actes de caràc-
ter simbòlic. D’aquesta manera, els rituals es converteixen en les manifesta-
cions perceptibles dels mites
3
i, naturalment, de tot allò que simbolitzen. Per
tant, podem dir que hi ha rituals religiosos, però també polítics i acadèmics,
com per exemple les frases i els juraments que han de fer els polítics a l’hora
de prendre possessió de llurs càrrecs, o la manera com un aspirant arriba a la con-
dició de doctor en les universitats. Molta de la nostra conducta quotidiana està
ritualitzada sense que en tinguem una consciència clara.
Doncs bé, els rituals rancis tendeixen a esvair-se. Ja no es conserven les tra-
dicions que servien per remarcar la pregonesa còsmica de la sembra i recol·lec-
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 97
3. R. M
AY
, La necesidad del mito. Lainfluencia de los modelos culturales en el mundo contempo-
ráneo, Barcelona: Paidós, 1992, p. 50.
Page 6
ció dels fruits. Tot això, quan es manté, ha perdut la seva antiga força simbò-
lica. Les festes tradicionals es perden i, en el cas que es conservin, han perdut
el sentit que tenien antigament. En aparent contradicció amb les afirmacions
anteriors, hi ha el fet que els joves tornen a mostrar interès per moltes de les
manifestacions tradicionals que estaven en perill de desaparició; tanmateix ho
fan a la recerca d’unes relacions humanes que dominen en els ambients urbans
on s’estan. Al País Valencià, per exemple, es conserven les festes dels correbous;
probablement se’n fan més que mai, però ara són un simple divertiment i han
perdut els simbolismes que tenien antigament. El món actual perd progressi-
vament els antics símbols. El professor universitari ja no és un ésser llunyà ves-
tit amb toga, que fa les classes des de la càtedra. És simplement un funcionari,
algú a qui els alumnes exigeixen els seus serveis, igual com ho farien amb el
dependent d’una botiga.
La ciència i la tecnologia, les relacions econòmiques i, en general, la laïcit-
zació de la vida actual ens allunyen dels mites i dels rituals que han donat sen-
tit a la nostra cultura durant molts segles. Però el problema rau en el fet que ni
la ciència ni les relacions econòmiques imperants no són encara capaces de
satisfer totes les necessitats que tenen els humans. La ciència ens ha obert expec-
tatives insospitades en altres temps; ens permet comprendre millor tant la rea-
litat que ens envolta com a nosaltres mateixos. Però els humans no només
volem comprendre, sinó, a més, connotar, valorar, cosa que la ciència no fa ni
es proposa de fer, atesa la seva naturalesa epistemològica.
L’economia actual ens fa viure amb un confort com mai no havien sospi-
tat els nostres antecessors. Encara que molts no ho creguin, el fet és que mai no
s’havia creat tanta riquesa ni tampoc s’havia repartit millor. El sentit comú ens
ha de fer pensar que els béns que ens proporcionen la ciència i l’economia
actuals s’han de preservar. Tanmateix, amb això, que és molt, no n’hi ha prou.
L’esperança de vida de la humanitat en els propers anys arribarà fins als cent
vint anys, i no cal dir que la vida és un bé per ella mateixa, però el problema que
tenim i que tindran els nostres descendents és el d’assolir una existència plena,
lliure i feliç. Aquesta és una aspiració que la humanitat ha d’assolir també per
uns altres camins. El coneixement i el benestar material són indispensables,
però no són suficients.
Deixant de banda les qüestions de tipus econòmic i polític, per centrar-
nos en el que ens ocupará aquí, hem de dir que ens cal trobar un equilibri
entre la racionalitat científica i filosòfica i la fabulació mítica. Es tracta de dues
maneres de pensar que es complementen, tot i que des d’un cert punt de vista
puguin ser contradictòries. Es complementen perquè les unes tracten sobre les
qüestions que es poden comprendre i a través de les quals els homes poden
dominar la realitat natural, i l’altra tracta sobre el que només pot ser imaginat
o evocat. Trobar l’ús més adient d’aquestes dues formes de racionalitat és un dels
reptes cabdals que té plantejada la cultura contemporània —un dels objectius
que la nostra civilització ha maldat per aconseguir des de l’antiguitat. Al fron-
tispici del temple de Delfos hi havia inscrita la frase «Res en excés», i aital divi-
sa és tan vàlida ara com quan la van escriure els hel·lens.
98 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
Page 7
La ciència ens explica com és el món, però no li atorga sentit ni finalitat; és
aquí, com nosaltres mateixos, sense que hi calguin altres explicacions que
l’evidència. Però trobar sentit i finalitat a la realitat és una exigència humana,
per bé que, probablement, tret de les seves pròpies accions, res no en té. Atès
que sempre perseguim alguna cosa amb les nostres accions i omissions, ens és
difícil d’admetre que ens estiguem en un món natural dominat per l’atzar. En
aquest cas, els déus, els personatges mitològics, els herois no serien sinó una
projecció a escala còsmica dels nostres desitjos, temences i també, per què no
dir-ho, fatxenderies.
Per totes aquestes raons, les societats contemporànies, mancades, encara
que sigui parcialment, dels antics mites, rituals i religions, han hagut de cer-
car noves fabulacions que satisfacin les necessitats que segueixen existint de
donar sentit a la vida. D’aquesta manera, tal com intentarem d’exposar a con-
tinuació, la fabulació mítica continua present en les produccions culturals més
característiques de la nostra època, que són les elaborades per les indústries
culturals.
La diversitat mosaica de la cultura actual
La cultura actual, la que es manté vigent als nostres dies i és gaudida pels
públics, és diversa pel que fa als continguts, als nivells i també als seus orí-
gens. Productes de tota mena es consumeixen a bastament: hom escolta
Mozart i també Raimon; les cançonetes més intranscendents al costat dels
lieder de Schubert; llegim l’Odissea i també les aventures del detectiu
Carvalho; Don Quijote de la Mancha o Tirant lo Blanc, però també Ulisses o
La Muntanya Màgica. Visitem les grans pinacoteques i les runes que ens
mostren les millors obres de l’arquitectura clàssica, alhora que gaudim dels
monumentals pastiches de Port Aventura o de Disneylandia; disposem de la
perfecció estilística del Pavelló Alemany de la Fira de Barcelona de l’any
1929 de Mies Van der Rohe, i també de l’orgia kitsch de Las Vegas glorifi-
cada per Robert Venturi.
Tot l’arxiu cultural de la nostra tradició és perfectament present en el con-
sum cultural actual. Tanmateix, si s’analitzen amb deteniment els continguts,
les formes, així com també la manera com s’elabora la cultura dels nostres dies
sense els prejudicis heretats, resulta evident que la cultura representativa de la
nostra època és la que va lligada de forma indissoluble a les mediacions tècni-
ques que són a la nostra disposició. Les belles arts responen a una sensibilitat
estètica que avui, pel cap baix, està debilitada. La mateixa literatura, si bé en apa-
rença és plena de vigoria, pateix pregones transformacions a causa de les influèn-
cies que rep del cinema i de la televisió
4
.
La decadència o la manca d’actualitat de la cultura tradicional implica
necessàriament el debilitament de les influències que exercien en altres èpoques
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 99
4. J. B
ERRIO
, Estudis sobre cultura contemporània, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona,
1999.
Page 8
els seus mites. És per això que hom ha dit que estem immersos en una civi-
lització sense mites. Tanmateix, aquesta afirmació no és correcta, atès que,
en debilitar-se i fins i tot oblidar-se els mites tradicionals, n’han aparegut de
nous. I això ha succeït així perquè els individus viuen necessàriament en
comunitats. Els homes només ho són entre els homes. Les comunitats man-
tenen units els individus per llaços de tots tipus. Naturalment, n’hi ha de
pragmàtics: és evident que la vida en comú possibilita la supervivència; però
també n’hi ha de simbòlics i mítics: les comunitats han de tenir una cons-
ciència del seu naixement i les seves característiques particulars que les dis-
tingeixi les unes de les altres. Totes les nacions tenen mites fundacionals que
expliquen el seu origen i que proporcionen raons per a la seva continuïtat.
Cal que hi hagi connacionals que configurin el nosaltres i amb els quals poder
compartir la llengua i uns valors determinats. Es necessiten herois que mar-
quin la diferència i la superioritat de la tribu pròpia. Totes les nacions, per
sobre o per sota de la història científica, en tenen una altra de fabulosa, lle-
gendària, que no sabem si és certa o no —tampoc no importa— i que és
mítica. Els catalans tenen una ensenya que originàriament hom suposa que
va ser confegida amb la sang d’un dels seus fundadors: el comte Guifré.
Aquest és un mite històric. Però és que si repassem les ideologies nacionals
actuals trobarem argumentacions del mateix caràcter. Així, tenim que els
xinesos han hagut de mantenir la memòria viva de l’heroi nacional Mao, al
qual han mitificat en l’ideari col·lectiu. En el frontispici de la casa de la ciu-
tat francesa de Beaune hi ha divisa següent: «Unitat, indivisibilitat de la
República, llibertat, igualtat, fraternitat o la mort». Resulta clar que es trac-
ta d’una exaltació mítica dels ideals de la Revolució i una afirmació de jaco-
binisme quasireligiosa.
La fabulació mítica sempre anava referida a uns temps pretèrits indeter-
minats. Ningú no es pregunta ara, i mai es va preguntar en altres temps,
quan es va produir el naixement d’Atenea o la sèrie de treballs de Teseu. La
guerra de Troia era situada en un passat gloriós que no tenia data fins que
la historiografia moderna li n’ha proporcionat. La pujada de Moisès al mont
Sinaí se’ns diu que es produí en un temps històric que no correspon als
coneixements que tenim avui de la història d’Egipte i de l’èxode dels jueus.
La creació del món que ens descriu la Bíblia és vaga i en tot cas equivocada,
però això no li treu la força mítica i religiosa que la narració conté. En tots
aquests casos sempre ens trobem al davant de narracions que descriuen fets
situats en un temps indeterminat. La cultura de masses ens manifesta clara-
ment que hi pot haver narracions fabuloses, corresponents a temps contem-
poranis ben determinats I, fins i tot, a futurs imprecisos. La posició que es
defensa aquí és que existeix una manera de pensar mítica, que aquesta es manté
actualment i que tot sembla indicar que continuarà. Això no priva que
realment els pensaments màgics i mítics siguin històricament anteriors a
l’aparició de la filosofia I, després, de la ciència. El que no es pot sostenir és
que el pensament mític representi el passat i que es dissolgui en aparèixer la
filosofia.
100 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
Page 9
La mitogènesi actual
La civilització actual és plena de creences mítiques i de supersticions sense que
se les tingui conceptuades com a tals. Per poder-ho constatar hem de deixar
de banda per un moment l’enorme bagatge de coneixements filosòfics, científics
i tècnics que proporcionen a la nostra cultura una consistència inconeguda en
altres èpoques, i ens hem de fixar en el que pensa i fa el comú de la gent; en
el sentit que atorga a les diversions, espectacles i models heroics que conrea.
Com sempre havia succeït, els mites formen part de les visions del món com-
partides, de les representacions simbòliques del que es considera dolent o bo,
de l’estrany sempre dolent en contraposició del que es considera nostrat, de
les creences en fabulacions que prenen la consistència de fets, dels prejudicis
sobre móns paral·lels, qualificats de paranormals, de la deïficació de certs per-
sonatges que pertanyen a una mena d’Olimp habitat pels famosos de l’esport
i dels productes de la indústria de la cultura. Tots aquests fenòmens, citats a
tall d’exemple, d’entre els molts que hi ha i que escapen a les capacitats d’anà-
lisi del present estudi, configuren un nou món mític contemporani
5
. A tall
d’exemple, exposarem sintèticament alguns dels casos, amb la intenció d’acla-
rir el que es vol dir, més que no pas d’analitzar-los amb rigor.
L’esport configura un dels àmbits privilegiats en el qual podem trobar nom-
brosos exemples del que hem anomenat la nova mitogènia. Els clubs esportius són
catalitzadors de fenòmens identitaris que es manifesten, a voltes, de manera
brutal i sempre molt rudimentàriament. L’equip i els jugadors que el formen
representen el bé i la veritat, mentre que els rivals són l’enemic i el mal. La gent
s’identifica tribalment amb el seu equip o amb alguna figura concreta, encara que
sigui un mercenari estranger. El que passa a l’entorn del món de l’esport ens
demostra que continua vigent la tendència a la glorificació de figures que sim-
bolitzen el triomf dels nostres sobre els altres. En tot el muntatge d’elements
simbòlics que envolten les competicions esportives, existeixen un conjunt de
normes implícites que coneixen els practicants, els dirigents i els afeccionats.
Cadascú fa el seu paper, segons unes expectatives perfectament definides. Un
partit de futbol, de bàsquet o un combat de lluita lliure són com les obres
coreogràfiques, en les quals tots els sons i els moviments que es fan tenen una
càrrega simbòlica perfectament coneguda per actors i espectadors. Tot això con-
figura normes d’actuació que les podem situar ben bé a l’esfera del ritual.
D’entre els objectes i artefactes de consum massiu, un dels que més desta-
ca és l’automòbil. D’antuvi podria semblar que serveix per al transport, però la
veritat és que realitza tot un conjunt de funcions que van molt més enllà de
les purament instrumentals. La majoria de la gent se’ls compra, fent un verta-
der sacrifici econòmic, pel conjunt de símbols que comporta la possessió de
l’artefacte i per la càrrega emotiva que suposa la seva conducció. Els automò-
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 101
5. Aquest tema va ser estudiat, ja fa anys, concretament el 1956, per Roland Barthes, qui pen-
sava principlament en la cultura francesa. Vegeu R. B
ARTHES
, Mitologías, Mèxic: Siglo XXI,
1988.
Page 10
bils tenen un cos fi i estilitzat que pot ser comparable a les escultures dels déus
o a les top models de les passarel·les. Amb ells, transcendim la limitada condi-
ció de caminants llastrats per la gravetat i superem moltes de les limitacions
d’espai i temps, o així ho creiem. Menar un cotxe ens proporciona la sensació
que hem superat les limitacions del nostre poder. Ens converteix en una mena
d’animal individual que ha deixat fora del vehicle moltes de les normes a què
ens obliga la civilitat. Podem veure, doncs, que la nostra relació amb l’au-
tomòbil té una densitat que va més enllà de les seves funcions materials.
Finalment, és un símbol de poder econòmic o, com a mínim, de no ser menys
que el veí.
La música de consum i els cantants de moda configuren un univers simbò-
lic que va més enllà dels continguts estètics que puguin tenir. Els joves són els
principals consumidors de les noves tendències musicals, i adoren els intèr-
prets més significatius del moment. El cas dels Beatles ens proporciona un
exemple perfecte de com uns joves de classe baixa de Liverpool es van con-
vertir, gràcies a la difusió de les seves cançons, en éssers que havien transcendit
la condició humana, segons sentien llurs adoradors. D’altra banda, el rock i
les altres tendències musicals del moment van lligades als moviments ideològics
de la joventut, caracteritzats pel distanciament de la política i el pensament
modern.
Els casos anteriors són mostres de pulsions i de conductes simbòliques que
només formen un sistema si els examinem en el seu conjunt. En canvi, els
productes de la indústria de la cultura són els instruments privilegiats en el
món actual per crear sistemes mítics més elaborats. Una de les mítiques que ha
desenvolupat el cinema és la de la constitució de la nació nord-americana. Els
westerns, tot i que estan situats en una època molt concreta, expliquen situa-
cions, creen personatges que no han exisistit, encara que tinguin la capacitat
simbòlica de representar la lluita que van lliurar els immigrants per conquerir
la naturalesa salvatge —inclosos els indis— i la construcció d’una nova nació.
Els personatges que hi surten són arquetípics i simbolitzen les virtuts i els
defectes del poble nord-americà en el seu conjunt: la potència, l’agressivitat, la
capacitat de l’individu aïllat de vèncer tot tipus de dificultats. Un dels aspec-
tes que destaquen els films de l’Oest és que hom val per allò que posseeix o
per la capacitat que té per aconseguir els seus objectius, i no pas pel seu origen
familiar.
La cinematografia va crear herois i heroïnes de característiques diferents de
les de les mitologies anteriors. Els actors, persones reals, quedaven impregnats
pels papers que representaven als films. Llavors accedien a una mena d’estadi
per sobre del comú dels mortals. Aquest mecanisme mític fou aprofitat per la
indústria amb la creació de l’star system
6
. Després, amb les transformacions
que ha patit el cinema a causa de la televisió, l’star system s’ha diversificat i ha
envaït altres àmbits de la vida social, com l’esport, la televisió, la moda i la
102 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
6. E. M
ORIN
, Les stars, París: Éditions du Seuil, 1957.
Page 11
premsa del cor. Un cas curiós és el dels personatges de les famílies reials, molts
dels quals s’han convertit en figures populars, al marge de llur funció política.
El poble s’interessa per la seva vida íntima perquè els reis i nobles sempre han
estat persones públiques per definició. El recent cas de Lady Di és un exem-
ple de deïficació, causa de les circumstàncies rocambolesques de la seva sepa-
ració i mort. Els mitjans de comunicació participen de forma interessada en
l’expansió dels fenòmens de mitificació. D’aquesta manera, eleven a la cate-
goria d’estrella personatges que no tenen cap mena d’importància real per a la
vida de la gent; si és el cas d’un artista, científic o polític vertaderament impor-
tant, el que en ressalten són els aspectes més anecdòtics de la seva biografia i,
per tant, mancats de transcendència.
La televisió és el mitjà central dins el sistema comunicatiu dels nostres dies.
Ha heretat els procediments i les funcions de la literatura, del cinema, de les his-
torietes il·lustrades, i també moltes de les que exercia primitivament la ràdio.
Per tant, és en la televisió on se centren actualment la creació i la divulgació
de les creences, supersticions i fabulacions de la cultura de masses. Aquest mitjà
audiovisual intervé a tots els nivells de la societat i a totes les seves esferes, tant
en la privada i social com en la pública. A causa d’això, en parlar d’esports, de
cinema, de cultura, ens referim d’alguna manera o altra també a la televisió.
Un altre cas notable dins la cultura de masses és el de l’actualització de
supersticions antigues, com ara l’astrologia. És paradoxal, però ens proporcio-
na un símbol remarcable de la cultura dels nostres temps, que a l’època que la
ciència astronòmica, la genètica i, en menor escala, la psicològica, han expe-
rimentat avenços espectaculars, s’hagi produït el renaixement d’una antiga cre-
ença mesopotàmica que circumscriu la conducta humana a la influència dels
astres. Una altra paradoxa la tenim en el fet que, mentre que les diverses esglé-
sies cristianes pateixen una clara regressió als països desenvolupats, s’importin
religions orientals i, fins i tot, se’n creïn de noves. El fenomen dels extrater-
restres i dels ovnis és un clar exemple de la creació d’una pseudoreligió a l’època
de la ciència, amb aparicions, missatges que es proporcionen a escollits i mira-
cles que prenen ara una dimensió tecnològica.
Nous gèneres mítics
Es pot constatar fàcilment que els films, els telefilms i fins i tot les cançons es
refereixen preferentment als temps actuals o a temps històrics determinats. Si
partíssim, doncs, d’una concepció tancada de mite pel que fa referència al
temps, la cultura de masses cauria fora de la definició. És evident que hi ha
narracions de tema mític a moltes pel·lícules. La mitologia grega és present a
moltes de les narracions que elabora la indústria de la cultura, però en aquest
cas el que tindríem seria una recreació audiovisual de vells temes. Però la majo-
ria de les fabulacions de la cultura de masses corresponen a temps perfecta-
ment històrics i fins i tot al present i al futur, i això és realment característic
de la civilització tècnica actual. La fabulació sobre temes situats en un horit-
zó futur és una innovació en la cultura occidental, si més no com un gènere
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 103
Page 12
definit. Històricament, el que hi ha hagut són les prediccions i els augurs, però
mai una rondallística, ni una literatura orientada al futur. Certament que alguns
mites, com el de les races metàl·liques d’Hesiod, poden fer referència als des-
tins de la humanitat, però, en general, la mítica es refereix a un temps inde-
terminat.
La cultura contemporània ha inaugurat una nova fabulació que no dubta-
rem de qualificar de mítica, continguda en la literatura i la filmografia de caràc-
ter futurista. L’impacte de la ciència en forma d’aplicacions tecnològiques a la
societat és molt present en la consciència contemporània. L’experiència dels
canvis perceptibles durant l’existència vital d’una sola generació ha facilitat la
creació de narracions situades en futurs més o menys indeterminats, les quals,
de fet, són fabulacions sobre els mons possibles. Si els mites tradicionals se
situaven en uns temps anteriors, la ciència-ficció es projecta sobre futurs inde-
terminats, anticipacions del que podria esdevenir que ningú no pot judicar
com a certes o falses, perquè no existeixen. Les podem considerar com a mites
fundacionals de mons que ens expliquen simbòlicament el que podria ocórrer,
a partir de fabulacions sobre les conquestes tècniques de la humanitat. Els
temes futuristes són presents en la literatura actual i també en les narracions
audiovisuals. El cinema ha produït obres notables dins d’aquest gènere. Citarem
aquí només els exemples magnífics de Metròpolis, de Fritz Lang, o el film de
Stanley Kubrick 2001, una odissea de l’espai. A manera de conclusió, direm
que tant la fabulació sobre el passat com la referida al futur creen situacions i
models que ens serveixen per dotar de significacions mítiques el món con-
temporani
7
. També afirmarem que el pensament mític actual continua vigent
i que el trobem en moltes de les normes de conducta, tan bon punt anem més
enllà de les simples aparences. Cal no entendre aquesta afirmació com si fos
una presa de posició en contra de la racionalitat filosòfica i científica. Tot el
contrari, després de constatar l’actualitat del pensament mític, el que fem és
una mena de denúncia amb la intenció de fer evidents algunes de les paradoxes
que existeixen en la cultura contemporània. Sobretot, el que considerem into-
lerable és que es mantinguin creences supersticioses i màgiques sobre aquelles
qüestions que han estat perfectament resoltes per la ciència. En canvi, reco-
neixem l’evidència que hi ha nombrosos àmbits en els quals la ideologia i el
mite són indispensables. Comptat i debatut, aprofundir sobre la naturalesa
mítica de la nostra cultura és un projecte científic de gran interès per a la filo-
sofia i les ciències socials.
Bibliografia
B
ARTHES
, Roland (1988). Mitologías. Mèxic: Siglo XXI.
B
ATLLÓ
, Jordi; P
ÉREZ
, Xavier (1995). La llavor immortal. Els arguments universals en el
cinema. Barcelona: Empúries.
B
ERRIO
, Albert (1991). «Edipo re de Pier Paolo Pasolini». Temes de Disseny, 14, p. 93-101.
104 Anàlisi 24, 2000
Jordi Berrio
7. E. S
UBIRATS
, 0 Barcelona: Anthropos, 1991, p. 177 i s.
Page 13
B
ERRIO
, Jordi (1995). «La nova cultura mítica». A E
QUIP
CETC (1995). Els valors
professionals de la cultura a Catalunya. Barcelona: Proa.
— (1999). Estudis sobre cultura contemporània. Bellaterra: Universitat Autònoma de
Barcelona. Servei de Publicacions.
C
AMPBELL
, Joseph (1991). El poder del mito. Barcelona: Emecé Editores.
C
ASSIRER
, Ernst (1971). Filosofía de las formas simbólicas. 3 vols. Mèxic: Fondo de
Cultura Económica.
C
OSANDEY
, Roland; G
AUDREAULT
, André; G
UNNING
, Tom (1992). Une invention du
diable? Cinéma des premiers temps et religion. Lausanne: Les Presses de l’Université
Laval.
C
RANY
, Jonathan; K
WINTER
, Samford (eds.). Incorporaciones. Madrid: Cátedra.
E
CO
, Umberto (1963). Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas. Barcelona:
Lumen.
— (1979). Obra abierta. Barcelona: Ariel.
— (1981). Lector in fábula. Barcelona: Lumen.
F
ALUDI
, Susan (1993). Reacción. La guerra no declarada contra la mujer moderna.
Barcelona: Anagrama.
G
RAVES
, Robert (1985). Los mitos griegos. 2 vols. Madrid: Alianza Editorial.
G
UBERN
, Román (1974). Mensajes icónicos en la cultura de masas. Barcelona: Lumen.
K
IRK
, G.S. (1992). La naturaleza de los mitos griegos. Barcelona: Labor.
K
OLAKOWSKI
, Leszek (1990). La presencia del mito. Madrid: Cátedra.
M
AY
, Rollo (1992). La necesidad del mito. La influencia de los modelos culturales en el
mundo contemporáneo. Barcelona: Paidós.
M
OLINA
F
OIX
, Juan Antonio (ed.) (1974). Horroroscope. Mitos básicos del cine de terror.
Madrid: Nostromo Editores.
M
ORIN
, Edgar (1957). Les stars. París: Éditions du Seuil.
— (1966). El espíritu del tiempo. Madrid: Taurus.
R
ANK
, Otto (1981). El mito del nacimiento del héroe. Barcelona: Paidós.
S
HELLEY
, Mary (1984). Frankenstein o el modern Prometeu. Barcelona: La Magrana.
S
TEINER
, George (1991). Antígonas. Barcelona: Gedisa.
S
UBIRATS
, Eduardo (1991). Metamorfosis de la cultura moderna. Barcelona: Anthropos.
V
ATTIMO
, Gianni (1990). La sociedad transparente. Barcelona: Paidós-Univesitat
Autònoma de Barcelona.
V
ERJAT
, Alain (ed.) (1989). El retorno de Hermes. Barcelona: Anthropos.
V
ERÓN
, Eliseo; E
SCUDERO
C
HAUVEL
, Lucrecia (comps.) (1997). Telenovela. Ficción
popular y mutaciones culturales. Barcelona: Gedisa.
Jordi Berrio és professor de Sociologia de la Comunicació de la Universitat Autònoma de
Barcelona. Ha publicat diversos articles i llibres en els àmbits de l’opinió pública i de la
cultura contemporània.
La vigència del mite en la cultura contemporània
Anàlisi 24, 2000 105